L'antiga fleca dels Cubarsí
En Josep Maria rememora la flor i nata de la botiga: els negritos, braços de fruites recoberts de xocolata; les sares de pinyons; els canyets amb nata farcida, o unes lioneses allargassades, els palos. Explica que, quan era petit, mai havia vist croissants fins que el seu pare en va fer per primera vegada: «Allò era una novetat. Llavors eren més habituals els xuixos o les sares.» I per Setmana Santa, malgrat que ara ens pot resultar estrany, no se’n feien, de mones, a Can Cubarsí. «Aleshores només hi havia el tortell de Rams», comenta en Josep Maria. Precisament per aquelles dates el jovent es reunia al forn per preparar els tortells: «Se n’havien de fer molts, 31 i llavors no hi havia congeladors. Els joves s’ho prenien com una festa i s’hi passaven tota la vigília de Rams.» Els diumenges a la tarda, la botiga era molt concorreguda. Es feia ball a Cal Tet, una sala prop de l’actual parada de la Sarfa, i a la mitja part els nois i noies hi anaven a buscar una dulça (com es continua dient col·loquialment).
Es tractava d’un negoci familiar i tothom hi ficava cullerada. En Josep, des de l’obrador, i l’Amàlia, venent el pa i la rebosteria. La seva filla, la Maria Lluïsa, despatxava els caps de setmana, i en Josep Maria els dissabtes era l’encarregat de fregir els xuixos. Tot i això, confessa tot rient que sempre intentava escapolir-se’n: «L’olor m’ofenia molt i ho acabava fent una amiga, la Maria, que m’ajudava. Encara avui m’ho retreu.»
La història de Can Cubarsí fa un punt i a part el 1975: «Les coses no anaven prou bé i van creure convenient abaixar la persiana. El pare mai més es va tornar a dedicar a l’ofici.» En cap cas, tanmateix, seria un punt i final definitiu. En Josep Maria va decidir continuar amb la tradició quaranta anys més tard.